Territori  •   Societat  •   Economia  •   Sostenibilitat

Bassols, M., "Ildefons Cerdà davant l'ordenació jurídica de l'urbanisme: aportacions i anticipacions", I Jornades Internacionals. Cerdà, urbs i territori, 1995

Cerdà, I., 1867, Teoría General de la Urbanización. Reforma y Ensanche de Barcelona, Instituto de Estudios Fiscales, 1968

Cerdà, urbs i territori, catàleg de l'exposició amb el mateix nom, 1994

Soria, A., "Actualidad de la Teoría de Cerdà", I Jornades Internacionals. Cerdà, urbs i territori, 1995

1859 - Teoría de la Construcción de Ciudades,.
1861 - Teoría de la Viabilidad Urbana y Reforma de la de Madrid.
1863 - Teoría del Enlace del Movimiento de las Vías Marítimas y Terrestres.
1867 - Teoría General de la Urbanización.
? - Teoría General de la Rurización.

Ildefons Cerdà i Sunyer
(Centelles, 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Santander, 21 d'agost de 1876) fou un enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític, milicià... home polifacètic que serà recordat per la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, reforma coneguda com a Pla Cerdà, que donarà com a resultat l'actual barri de l'Eixample. Fou un del fundadors de l'urbanisme modern.

Nascut a mas Cerdà de la Garga, una propietat que la seva família tenia des del segle XIV, a Centelles (la Plana de Vic). Malgrat el seu ascendent rural, els Cerdà eren gent de món; tant l'avi com el seu pare formaven part d'aquelles generacions que, en ple redreçament de l'economia catalana, havien lligat els seus interessos al comerç americà, un fet que sens dubte va estimular l'esperit obert i les inquietuds del jove Ildefons, juntament amb la seva fe en el progrés.

Cursà estudis de llatí i filosofia a Vic, on la seva família s'hi va refugiar durant la Guerra dels Malcontents, després es traslladà a Barcelona on inicià els estudis d'arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a la Junta de Comerç. Al 1835 es traslladà a Madrid on estudià a l'Escola d'Enginyers de Camins, i on va obtenir el títol l'any 1841. Acabats els estudis inicià la seva vida professional com a enginyer de l'Estat realitzant feines a Múrcia, Terol, Tarragona, València, Girona i Barcelona. A Barcelona entrà en contacte amb les doctrines del socialisme utòpic de l'Étienne Cabet i es va relacionar amb Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina.

La seva ideologia progressista el va dur a participar activament en la vida pública, arribant a ser diputat a les Corts per Barcelona a l'any 1850formant part d'una candidatura progressista, juntament amb Estanislau Figueras, Pascual Madoz i Jacint F. Domènech.; durant el Bienni Progressista esdevingué comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona.

En 1867 va publicar la seva “Teoría General de la Urbanización”, que tractà de solucionar els problemes de la concentració demogràfica de les ciutats i del desenvolupament industrial. En aquest tractat plantejà les teories que en gran part ja havia aplicat amb anterioritat en el Projecte de Reforma Interior i Eixample de Barcelona.

La revolució de 1868 el du a la vicepresidència de la Diputació de Barcelona, des d’on contribueix a proclamar la primera república l'any 1873. Elegit president de la Diputació, dimiteix l'any 1874 a causa del cop d’estat del general Manuel Pavía.

Malalt i semiarruinat, perquè el Govern li deu els honoraris de moltes de les feines com a enginyer, mor al balneari de Caldas de Besaya, a Santander, el 21 d'agost de 1876. Fou pare de la instrumentista d'arpa Clotilde Cerdà i Bosch.